Blau, Blau

El so dels  colors,  als quals els donem noms

Blau, blau, blau...

silaba musical qu’escapa dels llavis

de pressa, lliurament.

com un poema de Espriu

per els catalanes del exili.

 

Negra, negra, negra...

síl·labes fosques,

síl·labes dificiles,

que costan de dir.

No tenen aquest soroll del blau

qu’és com el soroll del vent.

 

Blanc, blanc, blanc.

Sona massa rápid, gairebé no ens

deixa temps de pensar.

 

Gris, gris, gris...

és com un qualcom relliscant

sobre una terra que hens fa mal.

 

Groc, groc, groc...

té poca poesia,

rasona com la brusquetat d’un cop.

 

Però el blau, blau...

és com el soroll del vent,

sílaba fácil que no pesa en el aire

mentre la nem diguent,

cant expresiu que té més vida qu’al color,

que plora y riu tot amb un sol moment.

Com Espriu, com la sardana del passat

que no és blava, però par mi sí que ho és.

so predilecte de la meva infantesa.

 

Escolto amb delit

el blau de les altres llengües:

bleu, blue; en alemany increïblement igual

al català, blau, blau, blau...

com si fossin les dues llengües, encara

que de mult lluny, germanes.

 

són països diferents.

Colonia no té el mar de Barcelona, el sospir mediterrani,

però el blau magic dels vestits,

de las parets d’estades,

dels quadres i les pedres

y sobretot del gran cel,

sí que és també el mateix.

 

Blau, Blau

Der Laut der Farben, denen wir Namen geben

Blau, blau, blau...

Musikalische Silbe,

die den Lippen entschwindet.

schnell, in voller Freiheit,

wie ein Gedicht von Espriu

für die Katalaner des Exils.

 

Schwarz, schwarz, schwarz...

verdunkelte Silben,

schwere Silben,

schwierig auszusprechende Töne.

Sie erzeugen nicht den Laut vom „blau“,

der sich wie der Wind anhört.

 

Weiß, weiß, weiß...

Es klingt zu geschwind,

lässt uns kaum Zeit...

zum Nachdenken.

 

Grau, grau, grau...

es ist wie etwas Rollendes

auf einer Erde,

die uns wehtut an den Ohren.

 

Gelb, gelb, gelb...

Die Poesie schreckt davor zurück.

Es klingt mit der Jähen Heftigkeit eines Schlages.

 

Doch das „blau, blau...

es ist wie der Laut des Windes,

eine leichte Silbe,

schwerelos in der Luft,

während wir sie singen,

ausdrucksvoller Gesang,

lebt noch intensiver

als die Farbe selbst,

weint und gleichzeitig lacht,

wie Espriu, wie die Sardana der Vergangenheit,

die nicht blau war,

aber für mich schon, Lieblingslaut meiner Kindheit.

 

Mit Entzücken höre ich

das „Blau“ der anderen Sprachen:

bleu, blue, und unglaublich gleich

wie auf Katalanisch

das deutsche Blau, blau, blau...

als wären die beiden Sprachen

- auch wenn sehr weit voneinander - Schwestern.

 

Es sind sehr verschiedene Länder,

Köln hat nicht das Meer von Barcelona,

das seufzende Mittelmeer.

Doch dieses magische „Blau“ der Kleidungsstücke,

der Wände in einem Raum,

der Gemälde und der Steine,

und vor allem des großen Himmels,

das haben wir alle, und es ist dasselbe.

 

Pilar Baumeister